609 391 569
Reflexions sobre l'actualitat política.

Reflexions sobre l'actualitat política.

Publicat a Catalunya opina

EL FORCAT (*) CATALA

La situació política i social que ens porta el 2015 és cada cop més convulsa i complexa, només cal llegir els diaris o les xarxes socials per constatar-ho. I a Catalunya aquesta complexitat ho és per partida doble.

A l’Europa mediterrània, i en especial a l’estat espanyol, s’està produint una situació de desafecció de la ciutadania envers la classe política. M’atreviria a dir que, fins i tot, envers tot allò que faci tuf institucional. Aquesta desafecció té diverses causes: la situació econòmica, l’atur, l’obsolescència del propi sistema polític i la corrupció galopant que s’ha produït aquests darrers anys. La crisi ha afectat molt durament les classes baixes i mitjanes de la societat; en canvi les oligarquies financeres, tot i que han sofert pèrdues puntuals, en conjunt han sortit enfortides tant en termes comparatius com absoluts.

Aquesta situació exasperant és la que ha donat ales a noves formacions polítiques, primer a Catalunya, bressol de pluralitat política, i ara també a Espanya, on el bipartidisme monolític, curosament cultivat per dretes i esquerres, es pot trencar a les pròximes eleccions.

De moment ho diuen les enquestes i el carrer. Veurem si es concreta a les urnes.
Les formacions polítiques de nova creació proposen una revolució, però amb una visible sordina. Si Lenin ò Mao llegissin les propostes de Podemos somriurien per sota el nas: “d’això en dieu revolució?”. La societat del benestar, tot i que tocada, no està enfonsada i qui més qui menys hi té a perdre si se’n va en orris. La revolució és la conseqüència de la desesperació total. Revolució vol dir tallar colls. Ni Lluis XVI de França ni el Tsar de Rússia no podien sobreviure. Per definició. Podemos no es planteja tallar el coll a Felip VI ni a Rajoy. Ja els van bé com a cap de l’estat i de govern respectivament. Si no hi fossin, ells tampoc no hi serien.

Es una revolució de pa sucat amb oli!
Contràriament al que pugui semblar, Podemos hauria d’espantar més als mileuristes que a les oligarquies financeres.

Aquestes saben que tenen poc a perdre, potser els beneficis d’un any, però no trigaran a condicionar, sinó a corrompre, qualsevol que s’instal.li a La Moncloa. En canvi, el mileurista, el pensionista o el botiguer tenen molt a perdre si això canvia de debò. Més val tenir l’aigua al coll en una bassa d’aigua pudenta però tranquil•la, que sacsejar-se per les aigües cristal•lines i turbulentes d’un torrent, on es pot quedar per sota del nivell de flotació.


Si observem a fons la política, ara i aquí, no es planteja en funció del component social del programa.

Tots pretenen ser progressistes, pero cap no n’és del tot. La dicotomia, ara, és entre els partits que han governat o governen, i els partits que encara no s’han tacat les mans al govern, o que hi han passat pocs i oblidats anys. La qüestió és fer fora els partits de tota la vida, de dretes o d’esquerres, per posar cares noves. Ciutadans desplaça el PP. Podemos desplaça ICV. ERC desplaça el PSC, tot i que voldria desplaçar CIU, que resisteix de forma sorprenent.


A Catalunya, que ja de natural ha estat sempre més complexa que Espanya, se’ns afegeix el procés cap a la independència. Aquesta dicotomia és molt més simple: sí o no. No hi ha matisos ni tercera via. El poble de Catalunya algun dia haurà de decidir: independents o dependents. A dia d’avui això no està decidit.

Malgrat els més de dos milions de persones que han sortit al carrer a manifestar-se, el resultat d’un referèndum formal no està gens clar. L’agitació al carrer i a les xarxes socials, l’efervescència dels convençuts, no reflecteixen necessàriament un convenciment majoritari. La passió provoca el silenci dels qui dubten, però no esvaeix els seus dubtes.

Els ciutadans, en cas de dubte o de poca fe, prefereixen evitar el desconegut. Cal doncs arribar ben preparats al moment decissiu. El 9N no va ser una primera volta, només va ser un assaig a porta tancada.
Aquest és un gran dilema que la gent haurà de resoldre quan arribi el moment de la votació definitiva: crec en la independència sí o no? La superposició d’interessos i ideologies complica extremadament el panorama català. La vella escola política contamina el sentiment independentista i mira de posar-lo en segon pla.

El moment exigeix aparcar els altres debats fins que el procés acabi, bé o malament. Si la majoria es deixa convencer per l’eix dreta-esquerra en lloc de concentrar l’esforç en el procés cap a l’estat propi, aquest acabarà malament. I ací no hi haurà segona volta.

(*) forca de fusta dels pagesos de les terres de ponent.

Origen de entrada
Safe Creative #1702090262151
AVISO LEGAL · LSSI · POLÍTICA DE COOKIES · POLÍTICA DE PRIVACIDAD


Este sitio emplea cookies como ayuda para prestar servicios. Al utilizar este sitio, estás aceptando el uso de cookies. OK Más información